Fa una setmana un dels nens em va preguntar si m'havia adonat que portava ulleres. Li vaig respondre que, evidentment, me n'havia adonat. Com que a ningú li agrada posar-se unes ulleres per primer cop, vaig decidir consolar-lo. Li vaig explicar que és normal que durant l'adolescència creixin les diòptries: els petits defectes oculars s'accentuen a mesura que l'ull es fa més gran.
El nen em va mirar, sense comprendre res. Al cap d'uns instants, em va dir que no portava ulleres a causa d'allò que li estava dient. Es veu que el xaval s'havia fumut l'ull mirant directament el Sol. Per vici, va confessar.
Com que no donava crèdit a tot allò que m'estava dient, li vaig preguntar si m'estava fotent el pèl. Ell va assegurar que no. I per refermar la seva confessió, em va dir que li encantava mirar directament el Sol, sense protecció de cap mena. Ho fa com un petit repte: a veure quanta estona aguanta. Llavors li vaig soltar que un es pot proposar moltes menes de reptes. Per exemple, marcar-se la fita de suspendre menys assignatures que el trimestre anterior. Però ell va dir que això no era el mateix.
Vam passar uns instants en silenci, els quals van trencar-se quan el nen, notòriament avergonyit, va prosseguir relatant a mitja veu que ell ja sabia que mirar el Sol era perillós, però que era una d'aquelles coses que a un li entusiasmen de tal manera que no pot evitar fer-les, encara que sigui insensatament perjudicial. Jo, exhasperat, li vaig dir que com a mínim el seu vici era legal. El nen va riure, es va ajustar les ulleres i vam tornar a treballar.
El nen em va mirar, sense comprendre res. Al cap d'uns instants, em va dir que no portava ulleres a causa d'allò que li estava dient. Es veu que el xaval s'havia fumut l'ull mirant directament el Sol. Per vici, va confessar.
Com que no donava crèdit a tot allò que m'estava dient, li vaig preguntar si m'estava fotent el pèl. Ell va assegurar que no. I per refermar la seva confessió, em va dir que li encantava mirar directament el Sol, sense protecció de cap mena. Ho fa com un petit repte: a veure quanta estona aguanta. Llavors li vaig soltar que un es pot proposar moltes menes de reptes. Per exemple, marcar-se la fita de suspendre menys assignatures que el trimestre anterior. Però ell va dir que això no era el mateix.
Vam passar uns instants en silenci, els quals van trencar-se quan el nen, notòriament avergonyit, va prosseguir relatant a mitja veu que ell ja sabia que mirar el Sol era perillós, però que era una d'aquelles coses que a un li entusiasmen de tal manera que no pot evitar fer-les, encara que sigui insensatament perjudicial. Jo, exhasperat, li vaig dir que com a mínim el seu vici era legal. El nen va riure, es va ajustar les ulleres i vam tornar a treballar.
Potser és que el teu alumne es passa moltes hores sol a casa i llavors busca formes de distreure's. No sé, no ho havia sentit mai. Sobre el repte d'aprovar més assignatures i la seva resposta, no sé la cara que m'hagués quedat a mi al teu lloc!
ResponElimina