Cada dilluns, cada dimecres i cada divendres dono la classe en una biblioteca. Quan acabem, el nen sempre em demana que li deixi trucar amb el meu mòbil al seu pare. Si li pregunto pel seu mòbil sempre em respon el mateix: que sí, que el porta, però que se li ha acabat el saldo. Llavors jo li deixo i ell fa una trucada que, amb una mica de sort, dura dos minuts i escaig, però que sovint s'allarga fins als quatre minuts.
El motiu de la trucada és sempre el mateix: vol que el seu pare el passi a buscar amb cotxe per la biblioteca. Normalment, l'espera davant del col·legi, el qual no està precisament lluny, tan sols cinc minuts a pas lleuger, però has de pujar un carrer costerut i això al nen li fot pal. No m'estranya: un xaval tan mandrós com per no memoritzar el present d'indicatiu del verb cantar és normal que tampoc tingui esma com per pujar una costa durant cinc minuts. Mens corruptus in corpore gandulus.
Però això, al cap i a la fi, són coses seves. Jo deixo al nen allí, agafo els 12 euros, pujo a la bici i vaig cap a la següent classe. En realitat, a mi el que em fot és la tonteria de la trucada, haver de gastar després de cada classe una mitjana d'euro-euro i mig quan el meu sou és, ja de per si, força irrisori.
El dimecres passat, en acabar la classe, el nen va parlar del seu pare. El cap de setmana l'havia passat en un hotel de luxe per motius de feina. Collons, vaig pensar. Tindrà una bona feina, el tio, però no es digna a posar ni una engruna de saldo al mòbil del seu fill. Llavor, jo li vaig preguntar on treballava el seu pare, i ell va respondre que era gerent a la Telefònica.
Me'l vaig mirar sense saber què dir. En aquestes, ell em va demanar si podia trucar al seu pare amb el seu mòbil.
Es veu que se li havia acabat el saldo.
El motiu de la trucada és sempre el mateix: vol que el seu pare el passi a buscar amb cotxe per la biblioteca. Normalment, l'espera davant del col·legi, el qual no està precisament lluny, tan sols cinc minuts a pas lleuger, però has de pujar un carrer costerut i això al nen li fot pal. No m'estranya: un xaval tan mandrós com per no memoritzar el present d'indicatiu del verb cantar és normal que tampoc tingui esma com per pujar una costa durant cinc minuts. Mens corruptus in corpore gandulus.
Però això, al cap i a la fi, són coses seves. Jo deixo al nen allí, agafo els 12 euros, pujo a la bici i vaig cap a la següent classe. En realitat, a mi el que em fot és la tonteria de la trucada, haver de gastar després de cada classe una mitjana d'euro-euro i mig quan el meu sou és, ja de per si, força irrisori.
El dimecres passat, en acabar la classe, el nen va parlar del seu pare. El cap de setmana l'havia passat en un hotel de luxe per motius de feina. Collons, vaig pensar. Tindrà una bona feina, el tio, però no es digna a posar ni una engruna de saldo al mòbil del seu fill. Llavor, jo li vaig preguntar on treballava el seu pare, i ell va respondre que era gerent a la Telefònica.
Me'l vaig mirar sense saber què dir. En aquestes, ell em va demanar si podia trucar al seu pare amb el seu mòbil.
Es veu que se li havia acabat el saldo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada