Astre Rei

Fa una setmana un dels nens em va preguntar si m'havia adonat que portava ulleres. Li vaig respondre que, evidentment, me n'havia adonat. Com que a ningú li agrada posar-se unes ulleres per primer cop, vaig decidir consolar-lo. Li vaig explicar que és normal que durant l'adolescència creixin les diòptries: els petits defectes oculars s'accentuen a mesura que l'ull es fa més gran.

El nen em va mirar, sense comprendre res. Al cap d'uns instants, em va dir que no portava ulleres a causa d'allò que li estava dient. Es veu que el xaval s'havia fumut l'ull mirant directament el Sol. Per vici, va confessar.

Com que no donava crèdit a tot allò que m'estava dient, li vaig preguntar si m'estava fotent el pèl. Ell va assegurar que no. I per refermar la seva confessió, em va dir que li encantava mirar directament el Sol, sense protecció de cap mena. Ho fa com un petit repte: a veure quanta estona aguanta. Llavors li vaig soltar que un es pot proposar moltes menes de reptes. Per exemple, marcar-se la fita de suspendre menys assignatures que el trimestre anterior. Però ell va dir que això no era el mateix.

Vam passar uns instants en silenci, els quals van trencar-se quan el nen, notòriament avergonyit, va prosseguir relatant a mitja veu que ell ja sabia que mirar el Sol era perillós, però que era una d'aquelles coses que a un li entusiasmen de tal manera que no pot evitar fer-les, encara que sigui insensatament perjudicial. Jo, exhasperat, li vaig dir que com a mínim el seu vici era legal. El nen va riure, es va ajustar les ulleres i vam tornar a treballar.

Telèfon

Cada dilluns, cada dimecres i cada divendres dono la classe en una biblioteca. Quan acabem, el nen sempre em demana que li deixi trucar amb el meu mòbil al seu pare. Si li pregunto pel seu mòbil sempre em respon el mateix: que sí, que el porta, però que se li ha acabat el saldo. Llavors jo li deixo i ell fa una trucada que, amb una mica de sort, dura dos minuts i escaig, però que sovint s'allarga fins als quatre minuts.

El motiu de la trucada és sempre el mateix: vol que el seu pare el passi a buscar amb cotxe per la biblioteca. Normalment, l'espera davant del col·legi, el qual no està precisament lluny, tan sols cinc minuts a pas lleuger, però has de pujar un carrer costerut i això al nen li fot pal. No m'estranya: un xaval tan mandrós com per no memoritzar el present d'indicatiu del verb cantar és normal que tampoc tingui esma com per pujar una costa durant cinc minuts. Mens corruptus in corpore gandulus.

Però això, al cap i a la fi, són coses seves. Jo deixo al nen allí, agafo els 12 euros, pujo a la bici i vaig cap a la següent classe. En realitat, a mi el que em fot és la tonteria de la trucada, haver de gastar després de cada classe una mitjana d'euro-euro i mig quan el meu sou és, ja de per si, força irrisori.

El dimecres passat, en acabar la classe, el nen va parlar del seu pare. El cap de setmana l'havia passat en un hotel de luxe per motius de feina. Collons, vaig pensar. Tindrà una bona feina, el tio, però no es digna a posar ni una engruna de saldo al mòbil del seu fill. Llavor, jo li vaig preguntar on treballava el seu pare, i ell va respondre que era gerent a la Telefònica.

Me'l vaig mirar sense saber què dir. En aquestes, ell em va demanar si podia trucar al seu pare amb el seu mòbil.

Es veu que se li havia acabat el saldo.

Història

L'últim dia vaig demanar a un dels nens que s'estudiés la lliçó d'història perquè volia comprovar els seus coneixements per l'examen de demà. Per descomptat, no s'ho ha mirat. No ho fa mai, i jo ja hi compto. En realitat, només li ho demano per obligar-lo amb sorprendre'm amb una excusa nova.

Quan tens una vida com la meva, aquests petits imprevistos són un regal del cel.

Avui m'ha dit que durant el cap de setmana va redescobrir un vídeo-joc antic i que no es va poder separar de la pantalla. No parlava d'un joc publicat temps ençà, sinó d'un al que no jugava des de feia molt de temps. Atenció, perquè el matís és important.

Potser pels seus professors aquesta no és una actitud adequada, però per mi és un bon senyal. En un món en el que les novetats sedueixen per la seva ràpida caducitat, no deixa de ser reconfortant que un xaval es molesti en tornar a un joc que ja s'ha passat anteriorment.

Mentrestant, la història pot esperar.

Piscines

La família d'un dels nens porta uns mesos fent-se una casa nova, amb jardí, barbacoa i piscina. Per descomptat, el xaval està que no caga amb la piscina, i ja fa mesos que aprofita cada classe per narrar-me un episodi diferent de la seva construcció. A vegades s'explana durant mitja hora, el qual és del tot innecessari. Si mai els pares ens enxampessin d'aquesta guisa, probablement els hi diria que li estava ensenyant al nen a utilitzar i desenvolupar eines de comunicació oral.

Però la veritat és que prefereixo malgastar el temps de classe escoltant trivialitats abans que desesperar-me en l'intent d'ensenyar-li a resoldre equacions. Per cinquena vegada.

Ahir el nen em va dir que ja havien acabat la piscina. Amb el seu trampolí i les seves llums aquàtiques de diferents colors. A aquestes alçades de la nostra relació, jo em permeto ser una mica malvat i rancuniós envers ell, així que li vaig comentar que molt bé, però que no es podria banyar fins a l'estiu.

Llavors ell va soltar que li era igual, que per banyar-se a l'hivern ja tenia la piscina de l'apartament a Calella. És interior i climatitzada.

Jo me'l vaig quedar mirant. Vaig posar-me els 12 euros de la classe a la butxaca, vaig pujar a la bici i vaig marxar.

No recordo si li vaig dir adéu.

Poesia

Avui hem fet exercicis de castellà amb un dels nens. En el primer exercici havia de justificar les seves impressions sobre un poema de Lorca. No li ha agradat. El seu argument de major pes consistia en dir que el poema en qüestió era cutre. Literalment.

El segon exercici consistia en escriure un poema de quatre versos. Jo el volia ajudar, però ell ja l'havia compost amb antelació. El poema deia així:

Las lenguas
són una xorrada
porque nunca
me dicen nada.

Li he demanat que s'esforcés molt més. He proposat que, donat que és un fan del hip hop, provés a escriure versos i rimes amb paraules com calle, ciudad o colegas. Per uns instants s'ha emocionat vivament, i jo m'he permés el luxe de pensar que no tot estava perdut.

A continuació m'ha recitat el seu nou poema. Només recordo que hi apareixien versos com cago lombrices y dibujo tu nombre con mis heces, així que li he proposat deixar aquesta activitat per més tard.

Quan he marxat, el segon exercici restava en blanc.

Català

Avui volia preparar un examen de català amb un dels nens, però no ha portat ni el llibre, ni la carpeta ni l'estoig. Li he preguntat com s'ho pensava fer per aprovar, i ell m'ha contestat:

- Tranqui profe, que demà fijo que lo aprovu el acsamen de catalán.

No és reconfortant veure com els xavals d'avui en dia no perden l'esperança en les causes perdudes?

Sòcrates

Els dilluns, els dimecres i els divendres dono classe en una biblioteca. La sala d'estudis és per a menors de 12 anys, però el nen en té 14 i jo 26. De moment ningú ens ha dit res. L'únic inconvenient amb el que m'he topat ha estat la bibliotecària dels divendres.

Porto fent classe allí des de l'octubre, i cada divendres la mateixa bibliotecària em fa la mateixa pregunta:

- Suposo que li estaràs donant classes a aquest nen, oi?

- No, senyora - tinc ganes de dir-li- l'estic persuadint per a que es deixi tocar la cuca. Però els nens d'avui en dia són difícils de subornar.

Òbviament, mai dic res d'això, i em limito a remugar un sí-és-clar cada setmana més i més incomprensible. Si us pregunteu el perquè de la meva ràbia continguda us donaré una resposta breu: la meva dignitat té un preu. 12 euros. Cada hora.