Història

L'últim dia vaig demanar a un dels nens que s'estudiés la lliçó d'història perquè volia comprovar els seus coneixements per l'examen de demà. Per descomptat, no s'ho ha mirat. No ho fa mai, i jo ja hi compto. En realitat, només li ho demano per obligar-lo amb sorprendre'm amb una excusa nova.

Quan tens una vida com la meva, aquests petits imprevistos són un regal del cel.

Avui m'ha dit que durant el cap de setmana va redescobrir un vídeo-joc antic i que no es va poder separar de la pantalla. No parlava d'un joc publicat temps ençà, sinó d'un al que no jugava des de feia molt de temps. Atenció, perquè el matís és important.

Potser pels seus professors aquesta no és una actitud adequada, però per mi és un bon senyal. En un món en el que les novetats sedueixen per la seva ràpida caducitat, no deixa de ser reconfortant que un xaval es molesti en tornar a un joc que ja s'ha passat anteriorment.

Mentrestant, la història pot esperar.

Piscines

La família d'un dels nens porta uns mesos fent-se una casa nova, amb jardí, barbacoa i piscina. Per descomptat, el xaval està que no caga amb la piscina, i ja fa mesos que aprofita cada classe per narrar-me un episodi diferent de la seva construcció. A vegades s'explana durant mitja hora, el qual és del tot innecessari. Si mai els pares ens enxampessin d'aquesta guisa, probablement els hi diria que li estava ensenyant al nen a utilitzar i desenvolupar eines de comunicació oral.

Però la veritat és que prefereixo malgastar el temps de classe escoltant trivialitats abans que desesperar-me en l'intent d'ensenyar-li a resoldre equacions. Per cinquena vegada.

Ahir el nen em va dir que ja havien acabat la piscina. Amb el seu trampolí i les seves llums aquàtiques de diferents colors. A aquestes alçades de la nostra relació, jo em permeto ser una mica malvat i rancuniós envers ell, així que li vaig comentar que molt bé, però que no es podria banyar fins a l'estiu.

Llavors ell va soltar que li era igual, que per banyar-se a l'hivern ja tenia la piscina de l'apartament a Calella. És interior i climatitzada.

Jo me'l vaig quedar mirant. Vaig posar-me els 12 euros de la classe a la butxaca, vaig pujar a la bici i vaig marxar.

No recordo si li vaig dir adéu.

Poesia

Avui hem fet exercicis de castellà amb un dels nens. En el primer exercici havia de justificar les seves impressions sobre un poema de Lorca. No li ha agradat. El seu argument de major pes consistia en dir que el poema en qüestió era cutre. Literalment.

El segon exercici consistia en escriure un poema de quatre versos. Jo el volia ajudar, però ell ja l'havia compost amb antelació. El poema deia així:

Las lenguas
són una xorrada
porque nunca
me dicen nada.

Li he demanat que s'esforcés molt més. He proposat que, donat que és un fan del hip hop, provés a escriure versos i rimes amb paraules com calle, ciudad o colegas. Per uns instants s'ha emocionat vivament, i jo m'he permés el luxe de pensar que no tot estava perdut.

A continuació m'ha recitat el seu nou poema. Només recordo que hi apareixien versos com cago lombrices y dibujo tu nombre con mis heces, així que li he proposat deixar aquesta activitat per més tard.

Quan he marxat, el segon exercici restava en blanc.

Català

Avui volia preparar un examen de català amb un dels nens, però no ha portat ni el llibre, ni la carpeta ni l'estoig. Li he preguntat com s'ho pensava fer per aprovar, i ell m'ha contestat:

- Tranqui profe, que demà fijo que lo aprovu el acsamen de catalán.

No és reconfortant veure com els xavals d'avui en dia no perden l'esperança en les causes perdudes?

Sòcrates

Els dilluns, els dimecres i els divendres dono classe en una biblioteca. La sala d'estudis és per a menors de 12 anys, però el nen en té 14 i jo 26. De moment ningú ens ha dit res. L'únic inconvenient amb el que m'he topat ha estat la bibliotecària dels divendres.

Porto fent classe allí des de l'octubre, i cada divendres la mateixa bibliotecària em fa la mateixa pregunta:

- Suposo que li estaràs donant classes a aquest nen, oi?

- No, senyora - tinc ganes de dir-li- l'estic persuadint per a que es deixi tocar la cuca. Però els nens d'avui en dia són difícils de subornar.

Òbviament, mai dic res d'això, i em limito a remugar un sí-és-clar cada setmana més i més incomprensible. Si us pregunteu el perquè de la meva ràbia continguda us donaré una resposta breu: la meva dignitat té un preu. 12 euros. Cada hora.

Classes de repàs

Heu sentit mai a parlar d'aquella gent que es va treure el Certificat d'Aptitud Pedagògica "per si de cas"? Bé, doncs jo sóc una d'aquelles persones. Vaig pensar que si mai escassejava la feina, sempre podria fer de professor.

Aquest moment va arribar a principis del curs passat.

Vaig apuntar-me a llistes i van donar-me un número. Sóc el 70.385. Encantat. Alguns diuen que les matemàtiques són una ficció de l'home, una creació artifical que vam bastir per comprendre el nostre entorn. Que l'1, el 2, el 3 i el 4 només existeixen en la nostra imaginació.

Però per mi les matemàtiques són molt presents. 70.384 persones estan per davant meu, ocupant els llocs de feina que jo no tinc. Afortunats.

En un primer moment, no em vaig desanimar. Ja es posarà algú malalt. Alguna substitució caurà. Així que vaig beneïr les gelades i els constipats. Vaig emocionar-me amb la grip aviar. Vaig demanar a Déu que algun nen violent es presentés amb una escopeta a un col·legi i liquidés a mig professorat. Però res d'això va passar, i finalment vaig haver d'assumir la realitat: hauria de donar classes de repàs.

I això és el que faig. Per 12 euros l'hora vinc en bici a casa teva i ajudo al teu nen. Dia sí, dia també. Si el nen es posa malalt, no cobro. Si jo em poso malalt, tot segueix igual.

Ahir un dels nens em va preguntar quina era la meva feina de veritat. Tornant cap a casa vaig decidir plegar i marxar del país. Però en arribar vaig obrir un bloc.