divendres, 19 de febrer del 2010

Poesia

Avui hem fet exercicis de castellà amb un dels nens. En el primer exercici havia de justificar les seves impressions sobre un poema de Lorca. No li ha agradat. El seu argument de major pes consistia en dir que el poema en qüestió era cutre. Literalment.

El segon exercici consistia en escriure un poema de quatre versos. Jo el volia ajudar, però ell ja l'havia compost amb antelació. El poema deia així:

Las lenguas
són una xorrada
porque nunca
me dicen nada.

Li he demanat que s'esforcés molt més. He proposat que, donat que és un fan del hip hop, provés a escriure versos i rimes amb paraules com calle, ciudad o colegas. Per uns instants s'ha emocionat vivament, i jo m'he permés el luxe de pensar que no tot estava perdut.

A continuació m'ha recitat el seu nou poema. Només recordo que hi apareixien versos com cago lombrices y dibujo tu nombre con mis heces, així que li he proposat deixar aquesta activitat per més tard.

Quan he marxat, el segon exercici restava en blanc.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada